Deures, no!

Publicado por Rosana | 16:21 | 0 comentarios »


De tant en tant revifa la polèmica dels “deures”, em refereixo a aquelles activitats, semblants a les que els estudiants fan a l’aula, però que s’han de fer a casa, els vespre o els caps de setmana o per vacances. Generalment la polèmica gira entorn a la quantitat de deures a l’edat a la qual cal començar a posar-los i al paper que els pares han de jugar en el tema. Però gairebé ningú  en planteja la supressió.

Crec que per començar el que s’hauria de suprimir és la idea de “deures”. Perquè sota aquesta paraula s’hi amaguen moltes pors: por al fracàs dels alumnes, por o desconfiança en l’eficàcia del que es fa a l’escola i també una gran por del que poden fer els nens i els joves en el seu temps lliure, però no és pas omplint-los les hores de “deures” que n’aprendran a fer un bon ús,  ni a desenvolupar la seva autonomia personal, ni aprendran a prendre decisions.

Es posen deures amb l’excusa que han d’aprendre a ser responsables, a saber gestionar el seu temps, però aquesta gestió i aquesta responsabilitat només els permetem desenvolupar-la dins l’estret marge  d’unes activitats marcades, acotades en el temps i decidides per altres?  No vull pas dir  que els alumnes no hagin de fer tasques relacionades amb la seva educació des de fora de l’escola, tot al contrari, si creiem que a l’escola s’han de fer tasques autèntiques,  relacionades amb el món real, és  evident que els alumnes han de fer necessàriament alguns  treballs a casa, a la biblioteca, al carrer o al mercat. Les tasques a fer són moltíssimes: fer enquestes, editar fotografies, prendre mesures, observar el creixement de plantes, recollir materials per classificar després, consultar enciclopèdies (en paper o digitals), analitzar críticament un anunci de la televisió...

Però si us plau, no en diguem “deures”, no ho són, si el que els demanem fer té sentit, si cal fer-ho per completar un treball o pel plaer d’aprendre, no pot ser vist com un “deure”. Dir-ne deures és posar-hi al damunt una llosa de desmotivació. No oblidem que molts dels grans científics i creadors manifesten en les seves biografies que el temps de lleure, del no fer res, del deixar fluir el pensament i la creativitat ha estat decisiu en la seva vida i en la seva obra.

La sensació de llibertat que un té quan sap que durant una estona no té cap obligació, cap “deure”,  és impagable . Permetem als nostres joves que tinguin aquesta sensació? Permetem que decideixin sobre el seu temps lliure? O ens fa massa por? Si com més grans es fan els alumnes menys els agrada estudiar, potser que pensem com i quan els vam fer perdre les ganes d’aprendre.

Carme Barba
Mestra, formadora de l’equip Àmbit TIC+C de l'ICE de la UAB i membre fundadora i vicepresidenta de la Comunitat Catalana de WebQuest. Formadora del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya. Escriptora: autora de Nens de Vidre (Editorial Columna, 1998),  coordinadora del llibreOrdinadors a les aules-La clau és la metodologia (Editorial Graó, 2010) i coautora d'altres obres i publicacions diverses. Téwebbloc i Twitter (@carmebarba).