LA VANGUARDIA- Carta al director: ‘La dignitat dels pares’
9 de març de 2011
Muntsa Vila- Manresa
Són les cinc de la matinada. El nostre fill, adolescent de quinze anys, es presenta amb tres noies que dormiran a casa perquè venen de festa la nit de carnestoltes. Només els pares d´una d´elles ha trucat abans per saber on passarà la nit la seva filla de catorze anys. Les entrades de la festa de carnestoltes han costat 22 euros, i han tornat a casa en taxi. Altres vegades som nosaltres qui trenquem les nostres nits per recollir-los. Per cert, som una família tradicional com tantes altres que de ben segur se sentiran identificades amb aquestes ratlles.
Què ens passa als pares actuals? Com hem arribat als límits de consentir el que sigui, sucumbir indiscriminadament, discutir fins a l´infart, pagar festes i alcohol a uns adolescents que viuen de la tirania i de l´exigència, de les seves xarxes socials com Facebook que els encapsulen en un món de contactes i relacions irreals, de la falta d´il.lusions, de la falta de desig perquè tenen de tot i veuen que el seu futur és més complicat que el seu present? Joves que demanen diners per tot i a canvi de res, perquè tots els companys surten de festa per recuperar-se de la dura vida d´estudiant d´ESO o batxillerat. Potser cal dir que, ara més que mai, ens cal una escola de pares per sobreviure als rebels del benestar i poder exercir, amb una certa dignitat,l´important ofici de ser autèntics pares.
LA VANGUARDIA- Carta al director: ‘Pares i adolescents’
11 de març de 2011
Àngels Prats- Sant Cugat del Vallès
Vull respondre a la carta “La dignitat dels pares” (9/ III/ 11), de Muntsa Vila. No és que m´agradi donar consells però en aquest cas em mou la proximitat de sentiments i d´interessos. Quan es tenen els fills adolescents es poden fer tres coses.
Una, deixar que ells manin, donar-los diners i esperar que tornin, encara que sigui a les cinc de la matinada.
Dues, practicar la guerra en solitari, fer-los espavilar i que es paguin ells les gresques (fent cangurs, pagats per una feina feta a casa), dir moltes vegades que no a plans on només l´alcohol és el protagonista (aquesta proposta és una lluita esgotadora però els nostres fills es mereixen que ens prenguem aquesta molèstia), proposar-los plans alternatius (esport amb els amics, anar a ajudar a una residència d´avis).
I tres, organitzar-se amb els pares dels amics dels fills i fer sortides alternatives, alguna excursiódissabte al matí (això sí, s´ha de sortir molt d´hora) i, de tant en tant, un ball on poden participartotes les famílies, pares i fills. Jo faig servir alternativament la segona i la tercera. Tinc certament enfadats els meus fills durant una temporada, però quan passa el temps ho agraeixen.
FEAC ( butlletí 53 )
Molt bona la carta.
Et fa reflexionar.
Nosaltres a l'escola tenin xiquets fins als 12 anys, però cada dia l'adolescència s'inicia abans, cada any les eixides són aban.... Primer és anar amb els amics al parc, després a La Vital, però quan comença la lluita més forta(en el meu cas) és quan demanen anar a la platja, a "la zona" (quin nom més ridícul).
És en aquest moment quan les "eixides" afecten a tota la família. És difícil saber si estàs actuant bé o no. Però jo crec que les normes les hem de fixar els pares, i els nostres fills les han d'acatar...
La responsabilitat, les normes, la disciplina, i sobre tot el carinyo s'han de instaurar desde xicotets, i així podrem tindre adolescents ,que ens donaran molta o poca feina però als hem de voler més que mai i com sempre una dosis de paciéncia i de bon humor i tot pasarà(ho això espere)