Homenatge als avis/iaios

Sempre és el moment adequat, però ara prop d'unes festes tan familiars cal que ho recordem tot, que recordem el dia a dia actual, o el de fa uns quants anys.
I de segur que la gran majoria de nosaltres hem rebut o continuem rebent l'ajuda d'ELLS, dels nostres pares i mares, dels iaios i iaies dels nostres fills.
Cal rendir-los homenatge:  

Per a tots els iaios i iaies

L'àvia arreplega a la neta a l'acabar el col·le els dilluns i la porta a classe de ball. I els dijous torna a l'atac. Per devoció, per passió i alguna vegada per obligació. No és l'única. L'àvia paterna també té la seua dosi: ha establit un dia sagrat a la setmana per a ocupar-se de totes les seues nétes i el nét, que ja s'ha incorporat al grup. Els caps de setmana que pare i mare treballen es queden en una casa o una altra. Els han tingut quan han estat malalts i quan la parella ha fugit un cap de setmana.

Aquest vol ser un homenatge a tots els avis i àvies cangur, els nostres grans salvadors. 

Aquells que s'alcen a les set del matí, sense necessitat alguna, per a desplaçar-se a casa del fill o filla i donar-li el desdejuni als néts. 

Aquells iaios i iaies que deixen les seues activitats per a ocupar-se del nét malalt. 

Aquells iaios i iaies que no ixen a la nit perquè els seus fills ho puguen fer. 

Diuen que els iaios i iaies gaudeixen més dels néts que dels fills. No ho sé. El que sí sé és que amb la incorporació de la dona al treball, la relaxació dels vincles familiars i la pressió de la vida moderna, molts mares i pares no serien res sense els avis.

Però ens estem passant? Exigim massa? Per què han de sacrificar-se ells quan els ha arribat el moment de descansar i gaudir? Existeix la síndrome de l'avi esclau? 

Segons dades de l'Enquesta de Majors de 2010 del Ministeri de Sanitat i Política Social, una de cada quatre persones majors de 55 anys a Espanya és avi cangur. D'ells, el 50% dedica sis hores al dia a aquesta activitat. I amb la crisi va en augment.

Font: Ana Pantaleoni